En primera persona

Compromís per Paterna evidencia la deficient implantació de la Llei de Dependència

La Llei d'autonomia personal i d'atenció a les persones en situació de dependència va ser rebuda per la societat en general com un gran avanç en matèria de polítiques socials. Polítiques que pretenen millorar la qualitat de vida de les persones afectades per esta situació i de les seues famílies. Per als professionals suposava la possibilitat de dur a terme intervencions més eficaces, eficients i de major qualitat utilitzant els recursos adequats que pogueren satisfer les seues necessitats particulars. Amb l'aprovació de la Llei les persones que es troben en eixa situació i els familiars que s'ocupen de la seua atenció i cures, van veure una porta oberta a l'esperança, després de tant de patiment, soledat i dolor, van sentir un bufit d'aire fresc en les seues vides. Any i mig després de la seua aprovació, no s'estan creant servicis per a fomentar l'autonomia personal, els retards en la tramitació d'expedients són constants, la passarel·la que facilita l'accés al reconeixement del grau de dependència no funciona, ha crescut molt poc el nombre de persones ateses, moltes d'elles ja rebien atenció amb anterioritat a la Llei en els Centres residencials. La coordinació sociosanitària és pràcticament inexistent de moment. Compromís per Paterna vol apropar-te una història en primera persona que pot sensibilitzar-nos a totes i tots sobre la vida quotidian d’una persona dependient:

El pitjor enemic de la ceguesa és la soledat

"Si tornara a nàixer tornaria a ser infermera", assegura Marita no sense una certa nostàlgia des de la xicoteta banqueta de fusta en què va romandre durant la nostra trobada en sa casa una freda vesprada de dissabte. D'esta manera resumeix esta dona lluitadora, tenaç i vital, tota una vida dedicada amb passió a esta professió, ja que des dels disset anys fins als seixanta, s'ha entregat en cos i ànima a curar als altres. Però les cabrioles macabres del destí han canviat les tornes i fa poc més de tres anys va ser ella la que es va veure obligada a demanar ajuda quan l'angoixa en què es sumia va fer que botara el senyal d'alarma: "Va ser quan més afonada estava quan em vaig decidir a telefonar a l'ONZE perquè m'orientaren". Una operació de cataractes l'havia sumit en l'ombra de la ceguesa, es trobava sola i desemparada. Ara tracta d'afrontar les circumstàncies "com puc i sé". Marita es val de la seua força, la seua intel·ligència, el poder dels records, la màgia de les cançons, i el consol dels sentiments per a construir el seu dia a dia, gràcies a la col·laboració d'algunes persones que des de l'ONZE o Creu Roja li han estès una mà, i a l'afecte d'alguns -"pocs"- amics. Al contrari que la seua vista ella és una dona plena de llum que ama la música, la pintura i les pedres. Com a reflex d'això sa casa dibuixa un paisatge poètic on els pallassos que ha pintat des de fa anys conviuen amb els quarsos, els vius colors que adornen tots els racons i el so del transistor que l'acompanya des del dormitori. Durant la meua visita Marita em va regalar moltes coses; unes gemmes precioses, el nom d'una flor del seu bosc imaginari.. i sobretot, la seua experiència:

"No sé per a què et servirà la meua vida, jo te la done com el que dóna els òrgans perquè els altres es beneficien". I este és el resultat de les paraules que ella ens ha prestat: "La meua vida no és interessant, és una vida corrent que ara està molt limitada perquè estic dependent de tots. No obstant això, els sentiments segueixen, és el més important, però no és suficient. Necessite veure quan plou, necessite veure quan ix el sol, necessite veure quan les flors ixen. Ja no tinc flors en la meua terrassa, ni res. Però, els sentiments estan ací. Visc dels sentiments perquè quan un està com estic jo, el cor està més tendre que mai.

Agraïsc molt tot el que fan per mi, perquè tinc gent que m'ajuda. No molta, perquè quan ocorre una situació com esta la gent desapareix, i els que tens incondicionals també tenen problemes i tampoc es poden donar tant. Tinc el cor més tendre que mai, i agraïsc molt tot.

Necessite veure el roig de l'alba que canta Luz Casal. L'últim color que veia era el blau. Les butaques de l'ONZE estan entapissats de blau. Va ocórrer fa ja tres anys quan em vaig sotmetre a una operació de cataractes, i em van fer un empastre. Vaig estar menys d'un mes que si que veia i estava molt contenta. Però hi havia un rellotge en l'habitació de l'hospital i em vaig adonar que el quadrant inferior dret no ho veia. I s'ho vaig dir al metge però no em va fer cas. Després vaig notar que açò m'ocorria amb altres coses, però tampoc em van fer cas. I després, es va acabar en menys d'un mes des de la intervenció del primer ull. Encara així després em vaig operar el segon. Va ser una pèrdua progressiva de visió rapidíssima. En l'ambulatori em van dir que em donarien unes gotes per a dilatar la pupil·la, però que no hi havia res que fer. Els vaig contestar que llavors ja no tornava i així va ser la meua despedida. Vaig anar al monitor de l'ordinador de finestreta i els vaig dir que esborraren la data de la cita següent.

No he tingut sort amb els metges, no he tingut sort jo.. Necessite moltes coses... Entre altres, l'afecte, l'amistat. I passa que canvia la situació d'un mateix, molesten els sorolls i molesten les persones, que veus que complixen però no els ix del cor, això molesta prou. Però clar, cal aguantar, cal dissimular... tu creus que es pot dissimular?

La meua vida seguix d'una manera rutinària. Vaig a l'ONZE, faig activitats allí. Em porta un taxista que m'espera en la porta de l'ascensor ací a casa i després em porta fins al mostrador de l'ONZE. Els divendres vaig alternant tapís, a les vesprades, i cistelleria, pels matins. Els dimarts vaig al psicòleg i a braille. Vaig estar fent gravat i estampació. Tot açò entreté, clar. I allí la gent és amable i cordial. Està molt bé això de l'ONZE, és una manera d'estar un poc protegit. A més de tot això, ara la Creu Roja també té voluntaris. Ve un voluntari que m'acompanya els dissabtes al matí per a caminar un poc, perquè és que si no... Ell em va avisant de tot perquè el paviment està fatal, i de moment tot va fenomenal, encara que hui per exemple he entropessat i he perdut l'equilibri.

"M'agraden les cançons. Les cançons de lluita: Serrat, Víctor Manuel, Silvio Rodríguez, Miguel Ríos..."

I esta és la meua vida tonta. Tinc una vida tonta. L'única cosa que tinc són els impulsos, perquè l'esperit de lluita que tenia ja no el tinc. Vaig canviant. Cal conformar-se, però no és fàcil. I al mateix temps no se'm va l'esperit infantil que tinc; Serà que no estaré acabada de fer? Fixa't si estic tonteta que a tota la gent de l'ONZE que he anat coneixent els he anat posant el nom d'una flor o d'un arbre. Vaig tindre una temporada al principi que m'entretenia així. Amb la imaginació he fet un bosc molt bonic. Et vaig a dir alguns arbres de què tinc allí: tinc un ametler, que és el que més vull; també hi ha una olivera; un perera; un roure. Tinc molts. També hi ha un eucaliptus, i hi ha flors... Hi ha un bambú, i una xicranda. Hi ha moltes coses allí ficades, en el meu bosc imaginari. Però encara tenia jo més il·lusió. Ara tinc menys. I tinc "baches", clar; hi ha dies que estic més afonada, encara que no del tot. Açò no vull que quede trist, però molt alegre no puc estar.

M'agraden les cançons. Les cançons de lluita: Serrat, Víctor Manuel, Silvio Rodríguez, Miguel Ríos... La veritat és que només ens queden les cançons, saps?, perquè mira que està tot mal. Però ja no puc lluitar. Estic en un altre món, encara que diuen que és el mateix món, perquè en este món cabem tots: els cegos, els coixos, els esportistes. Tots. Eixa és la veritat, i jo ho sé, i m'ho crec... però, canvia la situació. Em recorde molt de la gent, de les persones a qui he volgut. La memòria no la tinc malament –encara tinc sort!, què no se me'n vaja la memòria! – A més tinc una necessitat de recordar, i vull saber l'arrel de les paraules.. Com s'anomena això? Episte..?

Ara, hi ha una cosa clara: Els sentiments no s'acaben amb la ceguesa. Encara que el pitjor enemic de la ceguesa és la soledat, eixa és la veritat. Però és el meu destí. Com passe jo el temps?. Faig calça, unes coses m'ixen millor que altres... També pintava, en les classes de gravat. Pintava caixes amb els dits, i algunes eren molt boniques. Pareix mentida però faig coses ací, i pense molt. Rese tots els dies perquè un s'agafa a un clau cremant. Però no em crec res perquè si ho penses hi ha moltes contradiccions, encara que no cal pensar-lo. Tinc una llista a què aclame tots el dies: Sant Pere de Pàdua, Sant Josep, el Jesús de Medinaceli, el Crist dels Milagros. I a ma mare, a ella també li rese. Perquè resar és gratis i no té contraindicació. El que més m'interessen són les persones. També m'agraden les pedres de quars, i les de riu. Que raro és açò! M'agrada tot, sempre m'ha agradat tot. Es veu que he sigut vital, però ara no estic igual. També m'agraden, però... I una cosa molt important: Necessite parlar, necessite parlar...".

"Amb la imaginació he fet un bosc molt bonic. Allí tinc un ametler, una olivera, un perera, un roure. També hi ha un eucaliptus, i hi ha flors... Hi ha moltes coses allí ficades, en el meu bosc imaginari"