Passegen pel Cabanyal i no els serà difícil imaginar que si Jorge Luis Borges alçara el cap i es fera una volta pel barri, afegiria una nova pàgina a la seua Història universal de la infàmia... qui sap si darrere l'impostor inversemblant Tom Castro, o a continuació de La viuda Ching Pirata.
La veritat és que fa un parell de setmanes l'alcaldessa de València, Rita Barberá, va aconseguir demolir la bella casa de la palmera d'El Cabanyal, junt amb el mercat del barri. Un derrocament gratuït, de perdonavides, una victòria pírrica i en definitiva una demolició improductiva, perquè Barberá està fracassant en El Cabanyal. A la destrossa social de la seua política, que precipita una part del barri cap a la degradació, s'unix ara el fracàs econòmic de tota la maniobra. D'una banda, la Unió Europea investiga a València una possible violació de les directives comunitàries sobre contractació pública per assignar a societats mixtes amb accionistes privats, com Cabanyal 2010, tasques d'ordenació urbanística a càrrec de l'erari públic. En paral·lel eixos socis privats ja han posat els peus en polsegosa per a eixir del barri per motius purament econòmics. Així les 11 empreses privades que havien de participar en el festí especulatiu van abandonar este estiu la societat mixta Cabanyal 2010, encarregada de l'operació urbanística, perquè la crisi de la rajola ha portat a moltes empreses a reorientar les inversions. A més de les 1.600 vivendes que es pretén derrocar, en tres anys, Cabanyal 2010 a penes ha aconseguit comprar un centenar i comencen a aparéixer sentències que multipliquen per quatre la factura de les expropiacions de l'Ajuntament en altres parts del barri. Una cosa que encara fa més inviable l'operació i que posa de manifest quanta raó tenen arquitectes, veïns i oposició municipal, al proposar destinar els fons públics a la rehabilitació. Però l'Administració pública valenciana no té possibles, entre moltes altres coses, perquè una part del pastís s'ho està portant eixe patriota fiscal suís anomenat Santiago Calatrava, els emoluments de la qual són "confidencials" segons la resposta del Consell, en seu parlamentària, al diputat socialista José Camarasa.
Quan un polític prepotent i amb majoria absoluta comprova que l'esdevindre històric no seguix els seus deliris, es convertix en un perill públic, com vam tindre ocasió de comprovar amb l'Aznar de les Açores. Rita Barberá ha fracassat en El Cabanyal i la magnitud del revés dóna la mesura del seu disbarat. Un fracàs que s'estén també al port, a on no hi ha més que acostar-se per a comprovar com tot l'esforç inversor de la Copa de l'Amèrica ha quedat literalment de cap per avall amb eixe despropòsit perfectament tancat per tanques anomenat circuit urbà.
Als ciutadans de peu només ens queda la memòria i el testimoni per als nostres fills. En el cas de la casa de la Palmera va deixar registrat el cineasta valencià Sigfrid Monleón en la seua pel·lícula La bicicleta. Un film que segur val la pena tornar a veure entre lectura i lectura de qualsevol dels relats de la sempre actual Història universal de la infàmia.
La veritat és que fa un parell de setmanes l'alcaldessa de València, Rita Barberá, va aconseguir demolir la bella casa de la palmera d'El Cabanyal, junt amb el mercat del barri. Un derrocament gratuït, de perdonavides, una victòria pírrica i en definitiva una demolició improductiva, perquè Barberá està fracassant en El Cabanyal. A la destrossa social de la seua política, que precipita una part del barri cap a la degradació, s'unix ara el fracàs econòmic de tota la maniobra. D'una banda, la Unió Europea investiga a València una possible violació de les directives comunitàries sobre contractació pública per assignar a societats mixtes amb accionistes privats, com Cabanyal 2010, tasques d'ordenació urbanística a càrrec de l'erari públic. En paral·lel eixos socis privats ja han posat els peus en polsegosa per a eixir del barri per motius purament econòmics. Així les 11 empreses privades que havien de participar en el festí especulatiu van abandonar este estiu la societat mixta Cabanyal 2010, encarregada de l'operació urbanística, perquè la crisi de la rajola ha portat a moltes empreses a reorientar les inversions. A més de les 1.600 vivendes que es pretén derrocar, en tres anys, Cabanyal 2010 a penes ha aconseguit comprar un centenar i comencen a aparéixer sentències que multipliquen per quatre la factura de les expropiacions de l'Ajuntament en altres parts del barri. Una cosa que encara fa més inviable l'operació i que posa de manifest quanta raó tenen arquitectes, veïns i oposició municipal, al proposar destinar els fons públics a la rehabilitació. Però l'Administració pública valenciana no té possibles, entre moltes altres coses, perquè una part del pastís s'ho està portant eixe patriota fiscal suís anomenat Santiago Calatrava, els emoluments de la qual són "confidencials" segons la resposta del Consell, en seu parlamentària, al diputat socialista José Camarasa.
Quan un polític prepotent i amb majoria absoluta comprova que l'esdevindre històric no seguix els seus deliris, es convertix en un perill públic, com vam tindre ocasió de comprovar amb l'Aznar de les Açores. Rita Barberá ha fracassat en El Cabanyal i la magnitud del revés dóna la mesura del seu disbarat. Un fracàs que s'estén també al port, a on no hi ha més que acostar-se per a comprovar com tot l'esforç inversor de la Copa de l'Amèrica ha quedat literalment de cap per avall amb eixe despropòsit perfectament tancat per tanques anomenat circuit urbà.
Als ciutadans de peu només ens queda la memòria i el testimoni per als nostres fills. En el cas de la casa de la Palmera va deixar registrat el cineasta valencià Sigfrid Monleón en la seua pel·lícula La bicicleta. Un film que segur val la pena tornar a veure entre lectura i lectura de qualsevol dels relats de la sempre actual Història universal de la infàmia.
Article de Manuel Peris, publicat a El País
1 comentari:
a mes de uno está ofegant este señor.
Publica un comentari a l'entrada