Esquizofrènia lingüística

Senyalització viaria en castellà i incomplint els noms oficials

Per al Partit Popular, la llengua pròpia dels valencians és un problema. I ho demostra en cada una de les seues actuacions o declaracions sobre política lingüística. Precisament una d´eixes actuacions va ser l´eliminació, a l´inici de l´actual legislatura, de la Direcció General de Política Lingüística; un pas més dins de l´estratègia de la dreta valenciana de deixar que el valencià-català mora per inanició.Tal volta la raó per a fulminar esta Direcció General fou la situació d´autèntica esquizofrènia que es produí la passada legislatura amb Concha Gómez, última responsable que ha tingut el Consell en matèria de Política Lingüística. La senyora Gómez passà tot el temps en què ostentà el càrrec parlant públicament en una sola llengua, el castellà, i no perquè no domine la llengua dels valencians (la parla perfectament), sinó perquè la seua manera d´expressar-se en la nostra llengua deixa clar els seus orígens. Concha Gómez és catalana i parla un perfecte català oriental, variant lingüística que per a alguns, en terres valencianes, és un pecat practicar. En l´actual legislatura Concha Gómez és secretària autonòmica d´Educació. Fa uns quants dies, en una compareixença a petició pròpia en la Comissió d´Educació de les Corts per a informar de l´aplicació d´Educació per la Ciutadania, la secretària autonòmica ens sorprengué a tots fent la seua intervenció inicial en català. No sabem si el que pretenia era ablanir els cors de l´oposició amb una cançoneta que sonara bé, però la lletra de la cançó era la mateixa matraca de sempre. Intentava defensar allò indefendible, que impartint eixa assignatura en anglés s´impulsa un pretés trilingüisme quan, ni en l´educació ni en la resta d´àmbits, el País Valencià és una societat bilingüe. El que es viu per estes terres és una situació de diglòssia on una llengua és sotmesa per un altra. Així i tot s´agraeix el gest de la senyora Gómez i la instem a seguir en eixa línia. Però molt ens temem que no l´escoltarem sovint parlant públicament en català. En aquella mateixa compareixença, després de les rèpliques de l´oposició, la secretària autonòmica passà a realitzar les contra rèpliques en castellà. No sabem si va rebre un toc d´atenció per part d´algú del seu partit. El que si sabem és que és totalment factible que això ocorreguera, ja que jo mateix, en eixa mateixa Comissió, uns punts de l´ordre del dia després, vaig rebre una recriminació de caire lingüístic per part d´un diputat del PP. El també alcalde de Torrevella, el senyor Hernández Mateo, em recriminà que per a nomenar la població d´on ell és batlle ho fera en la forma valenciana i no diguera Torrevieja, segons ell, l´única manera possible en què es pot nomenar a la ciutat de la Vega Baixa. Malauradament este tipus de comentaris, fruit d´un rebuig obcecat a la llengua pròpia del País Valencià són molt habituals. Si per a gran part de valencianoparlants usar la seua llengua de forma normal en el dia a dia és un acte d´heroïcitat per l´entorn hostil en què vivim, m´imagine que per algú, usuari d´una «variant estranya» i envoltada de companys de partit cavernícoles, se li ha de fer un món, pel que optarà per reprimir-se constantment, amb el perill de provocar-se una esquizofrènia lingüística de difícil curació.

MIREIA MOLLÁ

Diputada de Compromís a les Corts Valencianes